L’ODG i Ecologistas en Acción publiquem l’informe «Hidrogen:la nova panacea?» on analitzem els impactes del desenvolupament de l’hidrogen com a solució de la transició energètica. No és tan verd, ni tan econòmic ni eficient com ens venen.
En els últims mesos, estem presenciant un degoteig incessant de promeses i anuncis relacionats amb l’hidrogen verd que l’ha situat en el debat polític i mediàtic com una espècie de panacea davant els problemes i desafiaments que planteja la descarbonització del nostre model productiu i energètic.
Des d’Ecologistas en Acción (EeA) i l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) ens volem sumar a les veus crítiques que des de molts espais del món acadèmic, científic, social i ambiental estan alertant dels riscos i incerteses que plantegen les propostes llançades per administracions i empreses.
Primer, és important remarcar que l’hidrogen no és una font d’energia primària, sinó un vector energètic que compta amb la particularitat de ser capaç d’emmagatzemar energia per ser utilitzada posteriorment, però que necessita una aportació inicial d’energia primària per obtenir-lo en estat pur, ja que normalment es troba combinat amb altres elements químics com l’oxigen, el carboni o el nitrogen. La font d’energia utilitzada serà la que marqui el tipus d’hidrogen que obtinguem, i avui dia menys de l’1 % de la producció mundial de H2 és d’origen renovable o verd.
Les seves propietats fisicoquímiques seran determinants per establir valoracions sobre el paper que pot jugar, ja que en dificulten el transport i l’emmagatzematge. Avui dia l’eficiència en el procés d’obtenció de l’hidrogen varia entre el 20 % i el 40 %, segons el sector i la tecnologia d’aplicació, la qual cosa suposa unes pèrdues molt importants.
En el cas de l’Estat espanyol, el consum d’hidrogen se situa entorn de les 500.000 t/any. Es tracta majoritàriament d’hidrogen gris, utilitzat com a matèria primera principalment en refineries (entorn del 70 %) i fàbriques de productes químics (25 %), que correspon al consum residual restant a sectors com el metal·lúrgic.
L’elevat cost de la producció d’aquest gas, així com altres problemes tècnics com la necessitat de comprimir-lo a altes pressions en alguna de les seves aplicacions, han estat darrere de la seva manca de desenvolupament. Les bondats i possibilitats de l’hidrogen han estat sobreestimades nombroses vegades i, avui dia, segueixen sense complir-se les esbombades promeses i les aplicacions rendibles continuen retardant-se.
Abordar el paper de l’hidrogen verd en la transició energètica no es pot deslligar del disseny adequat d’un mix energètic d’acord amb els límits planetaris. Aquest model haurà de considerar com a pilars bàsics l’eficiència energètica, l’estalvi i la baixada de consum, reduint les necessitats energètiques i adaptant-les a la futura disponibilitat, que serà notablement més baixa que l’actual, amb una potència disponible quantitativament i qualitativament més petita. El nostre model s’haurà de basar en energies netes que redueixin al màxim el seu impacte en l’extracció de recursos materials, en l’ocupació del territori, l’impacte sobre els ecosistemes i en la generació de residus.